amor de luenh e estrangetat

Au nom de l'étrangeté,
ieu vòli de dire;
Al nom dels angèls
que sospiron.
Ieu , que los vesi passar,
Las alenadas del grand autan,
Lo drac banut que te mòstra,
Pas que sas banas que puntejan;
Al mitan, entre los uèlhs.
Non tot se pòt pas acabar aital ,
Soven te de las ròsas qu'onchavan ,
Tos pels sornaruts e gris,
Òc nos demòra pas ren
que l'ombra del baston;
Per  se remembrar  d'una ombra  .
E França al mitan....
Que cridan , mon istòria  es gloriosa

Commentaires

Posts les plus consultés de ce blog

Encara una nuèch

l'escorsa