Pastre



Lo pastre se sonava Titin. Enfin que lo sonavam aital. Gardava de longa una tropelada pròcha de 400 fèdas del costat del Causse del Mejanèl.
Disia pas grand causa e quand o disia èra en occitan, coma se mormolhejava dins un buf.
Un jorn praquò que caminavèm totas la cola dels gafets desòbrats, cap a la bauma dels "engleses", nos cridèt just al moment onte passavam aval , jos el, sens lo devinhar , mentre qu'el nos gaitava a l'ombra d'un garric .
-mesfi, mesfi mesfisatz vos dels sèrps ...sul caminòl.
Des que volia dire?
Nosautres escotèrem pas e contunhèrem de marchar. Alara el dabalèt dusca'l camin ambe son drèlh e furguèt prigond un trauc jos un rocasse. E ne'n sortiguèt una longa cordelada viudanta de vipèras,j l'una a la coa de l'autra , coma se la primièra mostrava la rota a tota la tièra. Degun poguèt pas sonque cridar.
De costuma las tuavèm totas, ambe la ratunha, e las portàvem fièrament, a l'ostal de comuna que pagava per cada cadavre, mème se, a fòrça de rebalar de pertot, l'aviam trobat tot rede a l'abroa de la rota, e que tot lo meriti ne'n revenia a una veitura....
Mas pel còp foguèrem tant susprès que pas un aguèt l'idèa de trapar de la cailhassa per oc far.
E totas las vipèras s'enfugiguèron pels bartasses.
Titin èra tornat montar a l'ombra de son garric sens dire ren de mai.
Crèsi plan qu'oblidèrem de lo mercejar coma o meritava. Qu'aquel jorn, solide que l'envèja nos passèt subte de davalar dins una bauma ont benlèu nos esperavan d'unes serpatas gigants
Es aital que Titin sai que nos sauvèt la vida, e que me diguèri que benlèu compreniai un pauc son lengatge curios, sens l'aver jamai après, çò que m'espantèt tant e mai que ne'n parlèt a la maire al retorn:
- mama lo titin me parlèt e ièu comprenguèri...
Alara maman bufèt fòrt, se virèt vèrs una amiga que bevia lo cafè, e respondèt :
- mas qu'es c. coma la luna aquel dròlle...
Cò que me donèt pas l'ombra de la debuta de la coèta d'una responsa ....

Commentaires

Posts les plus consultés de ce blog

Encara una nuèch

l'escorsa