lo vielh òme e la mar e l'enfançia


lo Vièlh òme e l'enfància

L'òme es vodat a la benaürança. O voliái dire puslèu, qu'aquel estat es subretot lo de l'enfant. Natural per tal dire de naissença. Vertat . Ne'n coneissi pas un qu'escapa a la rega majorala. Qu'es pas de creire. Una disposicion naturala al benastre. Qu'òm lo daissèsse tot sol e l'enfant vengut òme seriá perfèchament content. Que d'un biais , òm poiriá se pensar que la vida , la societat , sabi pas encara mai , tot far que , gaireben totes , perdrem pauc a pauc totas aquelas disposicions al benastre, que se pòdon notar aisidament, al temps de la joventut.
L'enfant , la dròlla , viu ambe la poësia de la Tèrra , de la creacion, al seu benastre . Aquò's aital que l'enfant pòt veire las fòrmas que se dessenhan sus las parets de la cambra o a las nívols. Causas estranhas e meravilhosas, que las veirà de mens en mens amb lo vielhum.
Aquò revèrta a l'istòria del « Vièlh Òme e la Mar » . A la debuta, lo peis es bèl, un peis qu'es pas de creire, mas las bèstias ferunas lo rosigan per en dejós, quand torna al pòrt. La lucha falsa se persèc quand, fin finala , al tèrme, es a dire a la fin de vida , l'òme rebala pas qu'un esqueleta. El pareis, completament desenfadat, quitament espelucat de totes sos pantais, revèrta pas mai qu'un espaurugal que repàpia , e mormolha sos sovenirs, docament de paur de passar per un fat.
Entre totas las annadas, quicòm que li escapèt, que saupèt pas trapar , talas las pastenagas polidas paradas a un ase benastruc e nèci, brandidas pels dracons trufarèls, que lo faguèron dançar un bèl briu , e parar las mans , per un pesuc de sal , mesclat de tèrra .
Pr'aquò, enfant , èra vodat a la benaürança .... Que la teniá en el , que l'aviá dins la pèl sens que degun li diga.
Traça ja, baste que lo papa o la mama li empeguèsson son poton cada matin e cada ser, e aquí l'avètz lo solelh. Aquò sufís. Lo solelh aquò's un poton que pica , que lo quiti papa sentiguèsse a tabac, o que la maman li eissugue violentament lo nas, avant de lo butar cap a la pòrta de l'escòla.
Los ausissi los que te disián totjorn dins las raubas de la maire, : « encara una istòria degotanta de bugada occitana e de perfum de supermercat  » .
Sabètz quand es ora de partir vosautres? Mas sabi que l'ora arriba tròp lèu. Ieu sabiái pas quand èra l'ora. E venguèt subte. Levat que lo papa, o la meuna filha partiguèron sens avisar degun. Cap de relòtge celèstial . Cap de crida divenca . Ren lo voide , lo non res.
E ieu prenguèri lo tren dels sòmis un còp mai . Dins las nívols del remembre benastruc.
D'en primièr es pas que l'istòria del pichon « Poucet » , que m'agrada l' amnesia , aital lo recaptage de totes los remembres possibles , coma lo darrièr paquet de gauloises sens filtres , e las darrièras pels del papèl Job , fins e blancs , coma de ribanèls de Luna . Coma s' aquelses sinhals de vida, me pòscan far oblidar la realitat de la seuna mòrt.
Qu'a la casuda qual torna al pòrt ? Lo pescaire? Amb l'ombra d'un peis gigant?
Legiguèri un jorn que las dròllas contunhavan de jogar ambe las petetas, e los enfants tanben de se persègre , dins lo fangas dels camps de concentracion .
Pròva que l'enfant es vodat al benastre. E pròva de la fòrça de la vida.... Que mantuns còps , a l'òme, cal pas una vida per li levar son espèr d'enfant , e d'autres còps , un momenton per que lo malastre capite de traucar son arma leugièra .
Un còp èri, que faguèri pas que de dormir de longa , coma un boa qu'auriá engolat un singlar per las caninas longas , que de somiar , que de li parlar , mas que la vida es tròp fòrta. Quand bufèt lo vent de falordisa e d'oblit , coma lo sonavi, qu 'alenava aquel vent òrre d'unas setmanas , e que son cant udolaire me fasiá encara mai colpable, de los aver oblidats pas qu' una ora.
Benlèu que l'oblit es necessari . Coma dison lo monde nèci, los que pescan encara en plena mar, en fintant l'esquina blava del peis-cans, en risent coma se lo benastre èra pas qu'una causida.
Que seriá vengut lo peis del Vièlh òme un còp penjat sul cai? A la vista de totes?
Que se passariá , que l'òm contunhe de chucar los sòmis de l'enfança ?
La vida es pas que la lucha per aparar son biais de mainatge, lo de chucar la popa mairala...

Mas imagenatz que lo peis siá encara viu e bèl . Quitament subrebèl e lo darrièr de sa raça? E que d'unes soscan pas que de lo menar al pòrt . Es que lo caldriá menar al pòrt ? A la mòrt? O lo daissar liure, liure de s'enauçar , qu'aquela mena de peis-aucèl , que li arribe , de volar , al ras de las èrsas.
Alara qual son los òmes, qual son los pescaires d'un raisve vertadièr, o imagenat de libertat . Es que lo peis que tenon al cap de son idèa , aquò's lo rebat gigant d'un sòmi d'enfant?
Un estat de libertat , que la societat d'ara, qu' es pas qu'un esqueleta de libertat, l'ombra de la libertat del nòstre avenir, fin finala la de la nòstra enfància , alara que, demòra encara e totjorn un peis polit , de la ribièra desconeguda, que nada dins sa gorga mascanhada, que bolega, al cap de la linha e que tira lo pescaire, al revèrs, aval, cap a la mar .



Commentaires

Posts les plus consultés de ce blog

Encara una nuèch

l'escorsa