la fin de l'estat de gràcia
Ai vist, ai sentit, lo solaç de l'aiga verda que t'apasima de sa calor e de son perfum de mentastre. D'ondas corran sus l' aiga tebesa, e sus las pèiras lisas, qu' alisas de las mans. Calhaus , pèiras , o tombarèls de gravas , per s' arcar son cèl de ciment. Per se traire de la tèrra? Armas de fèrres espèssas , e frescas ame mantunas palas de sabla, o de ciment, e per tot amagar. Cossí far per se trobar son plaser, an barrat totas las cledas, e los portals. La lenga d'òc s'escantis ... M'an copat las mans ?, las idèas?, lo talent? , an tuat mon plaser solitària?. Ennaut las estèlas dins son desèrt gelat, non real e cosmica, ieu agachi mon desir vergonhòs d'escriure encara e tanben. Canti coma los clergues son latin , canti sa canson poli-simfonica de desesper Me soi jagut sus ma bofa d'espigas d' aur, sul matalàs gigant, d'un toat pudent. Val lo còp ? A l'espera , tal un lusèrp ...